Del teu gran amic LLorens

Cuco, vull transcriure, amb el seu permis, aquest escrit que va deixar Llorens al seu blog, per que hem demostra una vegada mes el que t'arriben a estimar els teus amics; n'estic orgullos!!!!!!

"Podria fer la tipica renovació, pero no, nou fare, per que lo que sento no se pot ascriure. Lo que puc dir es que persones com tu, te marquen tota una vida, i ho asseguro que tu me las marcat i mol.Per que estic segur que del meu cap, no ten aniras mai de la vida. I que als meus fills i nets, los asplicare qui erets tu i lo que vas significar.Per que los records en tu los tinc mol presents i mol ben guardats dins meu.Son records de tota manera, bons,dolents,impresionants.....Per que en tu, nai passat moltes... i es l'unic quem queda de tu !! Perque estos fets te marquen la vida, perque ia res es lo mateix sense tu, perque ojalá res de tot aixo agues passat i avui fes una renovació com un atra...Pero a la vida a vegades tenen que passar estes coses i no se pot fer res. L'unic que podem fer es tirar aban i astá orgullos de pugue haver sigut amic teu, tira aban i pensa que sempre tindrem algú alla dal que mos cuidara i mos protegira. Pero tinc lo consol de que se queastas alla dal miranmos, ptoteginmos, cuidanmos, ascoltanmos cuan parlem totsols...Se que tinc algu alla dal!!!!!
L'unic que se ,esque mai t'oblidaré, mai oblidaré els moments en tu. Perque los matins a casa meua, les tardes a la pista, a la piscina, al camp, al teu, al de Manel.......Mai,mai u olvidaré! Perque estos muments los tinc guardats i mol bé!
Perqué vas se una persona mol important i u siras tota la puta vida!!!

Berti, Mai t'olbidarem !!!

Una nit plujosa

Hola cuco, t'estic escrivint aquesta nit, quan esta plovent i el soroll de la pluja re sona sobre la teulada de metal ica de la nostra nova caseta.Ja se que he deixat passar massa temps una altra vegada per escriure, però ja saps que jo sempre soc igual,inconstant, però que l'hi farem, soc així!!!!!Avui m'ha vingut a veure a l'oficina en Nicola, el pare d'en Francesco i com no, hem parlat de tu.No et pots imaginar com hem sento d'orgull os quan la gent hem diu lo collonut que ets i quan hem diuen que a les seves cases parlen amb els seus fills de tu, del record preciós que els has deixat.Jo amb falsa modèstia, ho haig de reconèixer, els dic que hauria sigut el mateix si haguessis sigut qualsevol altre xiquet com tu. Peró no, cuco, ho veig en ells que no, que de veritat lo que m'estan deien, es que ets un ser especial, que els has deixat una impronta imborrable a tots. I la veritat, per que no haig de dir, l'orgull hem vessa per tots els poros de la meva pell .Be fill, ja has complert el 17 anys, el dia 13 de març. La mama i jo, no sabíem ben be com ho afrontaríem, si tornar a celebrar-ho com l'any passat, amb tots els teus amics i familiars o be fer una celebració els dos sols. Al final varem decidir de fer una cosa intima ja que van considerar que lo de l'any passat va ser preciós, però la carrega emotiva per als teus amics i amigues va ser massa forta i tornar a fer-los sentir tot allò, van creure que no era adequat.Segur que cadascun d'ells ho va celebrar a la seva manera, n'estic convençut i segur que tu vas estar en cadascun d'ells. També t'haig de dir que he tingut una alegria molt gran, quan he vist que la teva germana Paula ha entrat al blog i ha deixat un comentari. Espero que ho continuí fent tot sovint, es el seu blog també. Bé fill et deixo per que estic escrivint amb les ulleres progressives i la veritat es que no acabo d'adaptar-me a elles i hem fa mal la vista. Ho deixo per a mes endavant, te ho prometo.....

Hola cuco meu; lo primer que vull fer es demanar-te disculpes per el temps que fa que no he escrit al blog. Peró avui hem sento en ganes i així ho vaig a fer. El primer que et vull dir, es que ja estem vivint a la "caseta", com l'hi dèiem la mama i jo. Es una casa tota de fusta que hem construït " allà dalt" al dels iaios; es molt xula, segur que t'agrada. Varen decidir construir-la "allà dalt", per que el estar al pis ens feia malt. Hi han masses records, vi vences. Com tu saps, jo sol hi estic a migdia i a la nit, peró la mama es passava tot el dia tota sola dintre i la veritat es que se li feia molt dur. Així es que varen decidir anar a viure als dels iaios. Ara ja estem inst alats i poc a poc anem fen coses per a deixar-la completament acabada.

Bé, ja han passat els nadals i els reis. A la mama i a mi, es feia una mica de por, ja que no sabíem com seria passar els segons nadals sense teva la presencia física i la de la teva germana Paula. ¿Que t'haig de dir?Fotuts !!!! Peró al menys ho varem afrontar. Aquest cop no van marxar a cap lloc, mes ben dit, no vam fugir.Vam estar a casa, amb els teus iaios, al nostre poble i varem tenir el caliu de la família i dels nostres amics. La veritat es que ho varem suportar mitjanament bé. Sobre tot, cuco meu, per que sabem que estàs aquí, amb tots nosaltres, que cuides de tots. Que rius quan rèiem, que ens animes quan ens entra la plorera, que ens aixeques quan caiem.Tot això, fill meu, encara que molta gent no ho entengui dit d'aquesta manera, es el que ens ajuda a la teva mare i a mi, a tirar endavant. Sense aquest alè teu, que ens insufles, jo crec que no seria possible. També t'haig de dir, que des de el nostre entorn, estem rebent mostres de carinyo, d'afecte, d'amor en definitiva, ja sigui des de la Fundació Acompanya, amb tota aquella gent meravellosa que tan ens esta ajudant, com de la nostra família i de tots els nostres estimats amics; sense l'ajuda de tota aquesta gent, ens hauria costat molt mes poder tirar endavant.Bé cuco, ara et tinc que deixar ja que haig d'anar a l'oficina, però no tardaré tant de temps a tornar a parlar amb tu mitjançant aquest blog. Fins ara, fill......

Avui hem sento un a mica tocat.

Hola cuco meu, avui es un d'aquells dies, dins d'aquest llarg camí del dol, que hem sento tocat; no hem facis dir per que avui mes que d'altres; això es veu que va així; pot ser per les dates que estem, el tema del nadal i reis.... no ho se, però estic tocat...He anat a casa del teu estimat amic Ferran, per portar-li unes pilotes de futbol al seu pare Juan Jose,i m'ha obert la porta Ferran i quan l'he vist, tot de cop, se m'han omplert els ulls de llàgrimes i he tingut que esforçar-me per a que no meu notés . Menys mal que estava Ma-angeles, com l'hi deies tu i al parlar amb ella m'he asserenat una mica.Però no m'he pogut quedar molta estona, tenia un nus al cor i he tingut que marxar; crec que Mari Angeles se n'ha adonat. I es que Ferran hem fa patir per que crec que ell se'n adona del que sento quan el veig. Tindria moltes ganes de assentar-me amb ell i parlar,parlar.....parlar de tu, que hem contes coses de tu que jo no se, aventures vostres, secrets, núvies....amigues; tu ja m'entens. Peró encara no estic preparat, per que crec que amb el meu sentiment actual, l'hi faria mes mal amb ell, ja que hem consta que ell també esta molt tocat encara.Espero que aviat, estiguéssim als dos preparats per a poder gaudir d'aquesta conversa; hem fa molta il·lusió !!! Vull que sàpigues que no solament hem passa això amb Ferran, no !! Hem passa amb tots els teus amics i amigues i amb tots ells voldria parlar de tu, però hem fa alguna cosa pensar que els puc semblar pesat o be que els pugui amoïnar encara mes del que ja estan. La veritat Albert, es que quan els veig, es com si et sentis a tu amb ells; hem fan sentir una cosa estranya, una mescla de ràbia, però també molt d'amor envers tots ells per que tots ells, sense excepció, hem demostren lo que t'estimen.
Be carinyo meu, escriuen aquestes línies, sembla que hem descarrego una mica, hem sento millor.
Ah..Ja deus saber que la mama a fet un vol i que et va poder sentir. ¡¡¡ Quina enveja hem fa, la bandida, ja que jo encara no estic preparat per això, però et prometo que m'esforçaré i ho aconseguiré.Et deixo per avui, ja et contaré mes coses en un altre moment.T'estimo cuco meu.....

Dia Solitario

Un dia tan solitario.......
Y es mio
El dia más solitario de mi vida,
Un dia tan solitario, deberia estar prohibido.
Este es un dia que no puedo soportar.
El dia más solitario de mi vida,
El dia más solitario de mi vida,
Un dia tan solitario, no deberia existir.
Esto es un dia que nunca extrañare
Un dia tan solitario,
Y es mio
El dia más solitario de mi vida.
Y si tu vas, quiero ir contigo.
Y si tu mueres, quiero morir contigo.
Tomar tu mano y alejarme caminando
El dia más solitario de mi vida
El dia más solitario de mi vida
El dia más solitario de mi vida
Un dia tan solitario,
Y es mio
Es un dia que me alegro de haber sobrevivido

ALBERT JUAN FRANCH: Descobrint la vena poetica de l'Albert.

ALBERT JUAN FRANCH: Descobrint la vena poetica de l'Albert.

Descobrint la vena poetica de l'Albert.

L'altre dia, buscant coses per els calaixos de l'Albert, vaig trobar la seva agenda escolar 2006/2007 i la vaig obrir. Tot just al revers de la tapa, hem trobo amb un escrit al qual l'Albert l'hi ha donat una forma con de oda o poesia i que hem sorpren per que, con tantes coses d'ell, l'hi desconeixia. La reprodueixo tal qual ell l'ha escrit. Diu aixi:
" Como no hay nada mejor en el mundo,
esta es mi droga, mi droga sana,
el que mas me gusta.
Nada puede cambiar lo que estoy viviendo con 14 años;
soy feliz porque mi deporte es sano y el puto amo,
y como no hay nada mejor,
pues !!VIVA EL FUTBOL!!
Y como no, el "JOGO BONITO", por Berti,
o por su otro apodo " THE FURY".
Viva la furia del mejor deporte del mundo.
!!Futbol Escolero!!..Por Albert Juan Franch, alias Berti.
22/09/2006.
Des de luego, Bertito meu, no pares de donar-me sorpreses; quins collons tens!!!!

Ahir va ser la confirmació de la teva cosina Elisabet i la mama i jo hi vam anar. En un principi no vaig pensar en res mes que acompanyar i gaudir amb la família del acte en si. Però quant era dintre de l'esglesia i escoltava als mossèns en les seves homilies i quan veia als nois i noies d'en peus escoltant, vaig pensar amb tu Albert. Vaig recordar quan tu anaves a la catequesis i que la mama en contava lo molt seriosament que teu emprenies; a mi sempre en va sobtar que li donessis tanta importància a la confirmació, jo m'imaginava que allò no feia amb tu, que passaves d'aquestes coses; però no , la mama hem deia que no volies faltar a les classes, que hi anaves a gust. A mi hem sorprenia, però devia ser perquè jo , ja saps que no hi crec massa amb tot això.Peró la mama en contava que li havia dit el mossèn que quan anaves a la catequesis, no paraves de preguntar coses i que et veia molt interessat. Bè dons m'entre s'anava desa-rotllant la confirmació,en va vindre al cap que tu no vas poder estar físicament a la teva, amb tots el teus amics i amigues i hem vaig sentir molt malament, hem van entrar ganes de plorar, pensant que allò era una de les tantes coses que t'estaves perdent. Però ara recordant com va ser la confirmació de la teva "quinta", se que no te la vas perdre, se que estaves allí, tots estaven amb tu, tots et portàvem dintre del cor, amb el seu pensament, tots sentien la teva presencia, les teves amigues i amics, les que us donaven la catequesis, el nou mossèn que solament et coneixia del que li havien contat de tu i tota la gent que assistia al acte, tots ..tots sabien que estaves present. Tant es axis Albert, que a la foto de tots els que es van confirmar aquell any, estàs tu, això si amb roba del futbol, pos es veu que no vas tenir temps de canviar-te, però aportant aquest somriure tan meravellós que tens. I ara escrivint això ploro, però ploro per que hem sento ple d'orgull; estic orgullós de tenir un fill que deixa empremta a tot el mon, a tots el que el coneixen, inclòs als que no el coneixen personalment però que n'han sentit parlar per els que sí el coneixen. De moment aquest sentiment d'orgull no pot apagar la falta de la teva presencia física, però poc a poc hem va fent sentir millor, per que cada cop mes, me'n adono de lo fantàstic que ets i de l'impronta que estàs deixant en aquest mon; en cert sentit hem fas enveja, per que la gran majoria de nosaltres passarem per aquí sense deixar aquest sentiment d'amor que tu estàs deixant.( com es nota que soc el teu pare, tet.......)

Per a tu, Albert, de la teva mare.

Eres mi luz,

Eres mi sol,

Eres mi guia,

Eres mi amor.

Eres, has sido y seras,mi hijo del corazón.

Esperame en el cielo,

pues hacia alli quisiera volar

y encontrar tus brazos abiertos,

para que nos pudieramos abrazar,

y asi permanecer abrazaditos para toda la eternidad.

Cada dia mos fas mes falta

Per tu amor meu .


NO VAYAS A MI TUMBA A LLORAR


NO ESTOY ALLI


NO DUERMO


SOY MIL VIENTOS QUE SOPLAN


SOY EL BRILLO DIAMANTINO DE LA NIEVE


SOY LUZ DEL SOL ILUMINANDO EL TRIGO


SOY LA FINA LLUVIA OTOÑAL


CUANDO DESPIERTES, EN EL SILENCIO DE LA MAÑANA


SOY LA RAPIDA ELEVACION DE PAJAROS SILENCIOSOS EN SU VUELO CIRCULAR.


SOY LAZOS TENUES DE ESTRELLAS DE LA NOCHE


Un lamento irlandes


T´astimo fill meu (la mama)

Albert, cuco meu, son les dos de la matinada i estic fent probes de insertar fotos al teu blog; però fa un ratet, estava mirant a veure si podia entrar a blogs de algun dels teus amics i mira per on, he trobat el blog de OscarCavero i no he pogut mes que emocionar me quan he vist lo que escriu este xiquet; l'hi he contestat donant-li les gracies. La veritat es que avui, la mama i jo hem estat buscant blogs i els hem trobat: de Isamar, de Damaris, de Agusti, de Raul, no recordo ara de mes noms, però tots Albert,TOTS els teus amics i amigues te recorden i t'estimen i fan que nosaltres al veure la empremta que has deixat en tots ells, ens sentim orgullosissims del fill que tenim. Estic convençut, cuco, que tu ho saps, estigues on t'estigues, segur que notes tot l'amor que tots els teus amics i amigues senten per tu, o sigui que si pots, cuidat d'ells, que segur que en algun moment ho necessitaran.

Albert,avui diumenge esta plovent, fa mal temps i la mama i jo estem visitant els blogs de Natxo, el papa de David, de l'Antonio el papa d'en Víctor i de la Sandra i en Cris , els papàs de la Dunia; tu ja els deus conèixer, segur!!
Son uns blogs molt bonics, on es diuen coses meravelloses i on es mostren fotos precioses.
De moment la mama i el papa, no hem sabem de enganxar les fotos al blog, peró poc a poc ho anirem aprenen i ficarem totes les fotos que puguessim; ja se que tu no ets massa amant de les fotos, sempre ens costa molt poderte- les fer, però ja veuràs com t'agradarà.

SOBRE L'ESCRIT DE LA MAMA

Albert, haig llegit el que ha escrit la mama, a la seva manera, des de dintre del seu cor, amb tot el seu amor i en poques paraules t'ha sabut dir lo plena que esta de tu. Envejo la sencilleza amb que te ho ha dit.Estic orgullós d'ella. A mi també m'agradaria dir les coses simplement, sense donar voltes ni recargolar-les, peró hem costa mes; bueno cadascun es com es.

ALBERT fill meu del cor de la meva vida que te puc di que tu no sapigues, te porto dins del meu cor tan dins de mi que yo soc tu y tu est yo, ALBERT tan orgullosa que sempre he estat de tu ,perque tu fill meu as segut un regal per a tots especialment per a natros els teus pares y no es que hara no u estigue sempre u estare perque tu cariño meu es lo meu mestre, la meua vida l que ma fet desperta aunque si tenia que desperta per la teua partida no auria vulgut obri els ulls.ALBERT gracies per tot el que nos has donat y continues donanmos,tu y els teus amiguets que has fet aqui dal ha fet una pinya com los vostres pares perque gracies a vatros nos hem conegut, gracies fills meus perque us fem trevalla molt en les nostres pujades y baixades de humor, pero sort que hem pugut trova aquest lloc, on parlem el mateix idioma , aquesta gent se hasta convertin en l'altra familia nostra ,bueno que t'estic contan si tu aixo ya ho saps. no se si t'agradra viure al camp pero em penso que si perque si no t'agrades ya me lo auries dit per que tu me parles pel cor y ell no em diu lo contrari ,magradria tant abraçarte com abans achucharte,olorarte ,besarte,rentarte els cabells perque tu sempre deies que t'rentaba tan be,ya tans de recors bons, mes que dolents perque tu fill meu del meu cor sempre estiras present en la nostra vida, pero aixo si no en oblidis de esperarme quan yo puji al cel te abraçare tant fort que el cel se devallara. Bueno carinyo me ha costat entra al teu bloc pero hara no pararia t'estimo fill meu . La mama.

Aquest migdia, quan anava a dinar, he passat com tots els dies, per davant del lloc on va tenir l'accident Albert i com sempre, he mirat els rams de flors que hi han enganxats a la senyal de transit; som rams deixats per la Griselda i jo, per les seves ties, per familiars i per amics seus.I tot seguit me ficat a pensar en els sentiments que en provoca el passar diàriament per aquest lloc; la majoria de vegades, ràbia, molta ràbia; el veig allí estirat sobre la carretera i no veig res mes, solament a ell amb el seu casc encara ficat, ni gent ,ni ambulàncies, ni cotxe, ni moto, no...nomes Albert, i llavors ploro,per el meu fill, el meu cuco, i ploro de ràbia, no de ràbia contra el malparit que va provocar l'accident amb la seva temeritat, sinó de ràbia per que no vaig poder fer res per el meu fill, no el vaig poder ajudar, no el vaig poder acompanyar en aquell terrible moment.Aquest pensaments hem duren fins que estic prop de casa nostra, fins que aturo el cotxe per a pujar al pis i tot seguit hem sereno ; no vull amoïnar encara mes a la meva dona.Com deia, això en passa la majoria de vegades, però avui no, com algun altre cop. Avui he passat i l'hi he dit "adéu cuco",alegrement, sense angoixa. I aquest acte, en el qual no hi havia tristesa, es el que ma fet pensar en perquè unes vegades hem sento trist, angoixat, quan passo per allí davant i altres vegades, les menys, l'hi he dit adéu alegrement, com si l'estigues avançant, montant sobre la seva estimada Beta. I absurdament penso¿ que pensarà Albert que el seu pare passi per davant del lloc on se'n va anar tan violentament i que li dugui adéu com si res? I tot seguit hem contesto a mi mateix:"seràs imbecil, ¿com pots arribar a pensar que Albert et pugui jutjar malament, per que avui o qualsevol dia, riguis en lloc de plorar per ell?Aquesta manera de pensar no fa amb el meu fill, ell no s'enfada mai per res i estic convençut de que no vol que estiguem trists per ell. El problema es que aquest pensament hem satisfà , però hem dura poc; encara me'n haig de convence totalment de que això es axis, de que Albert ho vol així. Hem costarà.......però ho aconseguiré.

Avui per fi he pogut restablir la operativitat del blog; la veritat es que soc molt" torpe"per aquestes coses.Sempre passa igual, quan tenía ganes per escriure i contar coses, vaig i en quedo sense poder accedir al blog. Segur que Albert sen esta foten tot el que vol.Ara estic a la oficina i hem sento en ganes d'escriure, pero es impossible, ho tindré que deixar per a un altre moment .

Hem estat mols dies sense poder escriure res, ja que haviem tingut problemes amb el blog i la veritat es que jo, ja tenia ganes de poder-ho fer, ja que durant aquestos dies han passat moltes coses : la missa del any d'Albert, les nostres vacances a Menorca amb la gent de la Fundació, la nostra intenció de canviar de casa, etc....
Poc a poc aniré comentant sobre totes elles, encara que de algunes d'elles, ja han passat molts dies, pero ¿ i que?

" NO PLORIS SI NO POTS VEURE EL SOL.......
PER QUE SINO, LES LLAGRIMES NO ET DEIXARAN VEURE LES ESTRELLES."

No se de qui es, pero m'agrada.
Alberto

ALBERT.......

5.610 dies repartint felicitat.....

i continues repartint-la...