Aquest migdia, quan anava a dinar, he passat com tots els dies, per davant del lloc on va tenir l'accident Albert i com sempre, he mirat els rams de flors que hi han enganxats a la senyal de transit; som rams deixats per la Griselda i jo, per les seves ties, per familiars i per amics seus.I tot seguit me ficat a pensar en els sentiments que en provoca el passar diàriament per aquest lloc; la majoria de vegades, ràbia, molta ràbia; el veig allí estirat sobre la carretera i no veig res mes, solament a ell amb el seu casc encara ficat, ni gent ,ni ambulàncies, ni cotxe, ni moto, no...nomes Albert, i llavors ploro,per el meu fill, el meu cuco, i ploro de ràbia, no de ràbia contra el malparit que va provocar l'accident amb la seva temeritat, sinó de ràbia per que no vaig poder fer res per el meu fill, no el vaig poder ajudar, no el vaig poder acompanyar en aquell terrible moment.Aquest pensaments hem duren fins que estic prop de casa nostra, fins que aturo el cotxe per a pujar al pis i tot seguit hem sereno ; no vull amoïnar encara mes a la meva dona.Com deia, això en passa la majoria de vegades, però avui no, com algun altre cop. Avui he passat i l'hi he dit "adéu cuco",alegrement, sense angoixa. I aquest acte, en el qual no hi havia tristesa, es el que ma fet pensar en perquè unes vegades hem sento trist, angoixat, quan passo per allí davant i altres vegades, les menys, l'hi he dit adéu alegrement, com si l'estigues avançant, montant sobre la seva estimada Beta. I absurdament penso¿ que pensarà Albert que el seu pare passi per davant del lloc on se'n va anar tan violentament i que li dugui adéu com si res? I tot seguit hem contesto a mi mateix:"seràs imbecil, ¿com pots arribar a pensar que Albert et pugui jutjar malament, per que avui o qualsevol dia, riguis en lloc de plorar per ell?Aquesta manera de pensar no fa amb el meu fill, ell no s'enfada mai per res i estic convençut de que no vol que estiguem trists per ell. El problema es que aquest pensament hem satisfà , però hem dura poc; encara me'n haig de convence totalment de que això es axis, de que Albert ho vol així. Hem costarà.......però ho aconseguiré.

Avui per fi he pogut restablir la operativitat del blog; la veritat es que soc molt" torpe"per aquestes coses.Sempre passa igual, quan tenía ganes per escriure i contar coses, vaig i en quedo sense poder accedir al blog. Segur que Albert sen esta foten tot el que vol.Ara estic a la oficina i hem sento en ganes d'escriure, pero es impossible, ho tindré que deixar per a un altre moment .

Hem estat mols dies sense poder escriure res, ja que haviem tingut problemes amb el blog i la veritat es que jo, ja tenia ganes de poder-ho fer, ja que durant aquestos dies han passat moltes coses : la missa del any d'Albert, les nostres vacances a Menorca amb la gent de la Fundació, la nostra intenció de canviar de casa, etc....
Poc a poc aniré comentant sobre totes elles, encara que de algunes d'elles, ja han passat molts dies, pero ¿ i que?