Ahir va ser la confirmació de la teva cosina Elisabet i la mama i jo hi vam anar. En un principi no vaig pensar en res mes que acompanyar i gaudir amb la família del acte en si. Però quant era dintre de l'esglesia i escoltava als mossèns en les seves homilies i quan veia als nois i noies d'en peus escoltant, vaig pensar amb tu Albert. Vaig recordar quan tu anaves a la catequesis i que la mama en contava lo molt seriosament que teu emprenies; a mi sempre en va sobtar que li donessis tanta importància a la confirmació, jo m'imaginava que allò no feia amb tu, que passaves d'aquestes coses; però no , la mama hem deia que no volies faltar a les classes, que hi anaves a gust. A mi hem sorprenia, però devia ser perquè jo , ja saps que no hi crec massa amb tot això.Peró la mama en contava que li havia dit el mossèn que quan anaves a la catequesis, no paraves de preguntar coses i que et veia molt interessat. Bè dons m'entre s'anava desa-rotllant la confirmació,en va vindre al cap que tu no vas poder estar físicament a la teva, amb tots el teus amics i amigues i hem vaig sentir molt malament, hem van entrar ganes de plorar, pensant que allò era una de les tantes coses que t'estaves perdent. Però ara recordant com va ser la confirmació de la teva "quinta", se que no te la vas perdre, se que estaves allí, tots estaven amb tu, tots et portàvem dintre del cor, amb el seu pensament, tots sentien la teva presencia, les teves amigues i amics, les que us donaven la catequesis, el nou mossèn que solament et coneixia del que li havien contat de tu i tota la gent que assistia al acte, tots ..tots sabien que estaves present. Tant es axis Albert, que a la foto de tots els que es van confirmar aquell any, estàs tu, això si amb roba del futbol, pos es veu que no vas tenir temps de canviar-te, però aportant aquest somriure tan meravellós que tens. I ara escrivint això ploro, però ploro per que hem sento ple d'orgull; estic orgullós de tenir un fill que deixa empremta a tot el mon, a tots el que el coneixen, inclòs als que no el coneixen personalment però que n'han sentit parlar per els que sí el coneixen. De moment aquest sentiment d'orgull no pot apagar la falta de la teva presencia física, però poc a poc hem va fent sentir millor, per que cada cop mes, me'n adono de lo fantàstic que ets i de l'impronta que estàs deixant en aquest mon; en cert sentit hem fas enveja, per que la gran majoria de nosaltres passarem per aquí sense deixar aquest sentiment d'amor que tu estàs deixant.( com es nota que soc el teu pare, tet.......)